Ho he pensat mil vegades i algunes ja ho he dit: no s’ha de tenir por de la uniformitat i la monotonia. La facilitat esbalaïdora de comunicacions, els ferrocarrils, el telègraf i el telèfon, que porten mercaderies i persones d’un extrem a l’altre de la terra a tota velocitat, i que transmeten i comuniquen el pensament i la paraula amb la rapidesa del llamp, no arriben encara, ni arribaran mai, a identificar-nos, destenyir-nos, diguem-ho així, i fer-nos perdre l’empremta característica de casta, llengua, nació i tribu que tenim cadascun de nosaltres. Sembla que, per prevenir la fricció que podria llimar i polir les diferències, ens armem instintivament d’una virtut conservadora de tot allò castís que persisteix al fons, encara que a la superfície desaparegui.

El que ara anomenen high-life, és a dir, aquella part més rica, elegant i altiva de la societat, ens sembla que ha de ser cosmopolita i, tanmateix, no ho és. Els homes i les dones parlen beníssim en francès, de vegades millor que en castellà. Alguns xampurregen, a més, la llengua anglesa i fins i tot l’alemanya. Quan llegeixen alguna cosa, són llibres estrangers, perquè dels indígenes se n’avorreixen, sense obstinar-nos ara a dilucidar si tenen raó o no. Els senyors, com no tinguin falta de metalls preciosos o dels signes que els representen, comanen vestits, cavalls i cotxes des de Londres, i les dames sol·liciten robes i lligadures de París. La cuina francesa fa que l’espanyola s’oblidi o es perverteixi. I per últim, el costum d’estiuejar poques vegades porta els nostres elegants d’ambdós sexes cap a castells i cases de vacances espanyols, sinó que els mena a França, Suïssa, Anglaterra o a regions més hiperbòries. Quan els calés són pocs i el cimbell no es pot esplaiar, ha de volar almenys fins a Biarritz.

Bé, doncs: amb tot això i malgrat tot això, la nostra high-life continua sent tan espanyola com antigament i l’autor de comèdies i novel·les no necessita, per conservar el color local i nacional dels seus personatges, buscar-los sota les capes socials ínfimes ni perseguir-los fins a la vall de Las Batuecas ni pels llocs més esquius, alpestres i recòndits.

Mil cops ho he pensat i algunes vegades ho he dit ja: no s’han de témer la uniformitat i la monotonia. L’esbalaïdora facilitat de les comunicacions, els ferrocarrils, el telègraf i el telèfon, que porten mercaderies i persones a corre-cuita, d’una punta a l’altra de la Terra, i que transmeten i comuniquen el pensament i la paraula amb la rapidesa d’un raig, encara no aconsegueixen, ni ho faran mai, identificar-nos, destenyir-nos, diguem-ho així, i fer que perdem el segell característic de casta, llengua, nació i tribu que porta cadascú. Es diria que per tal de capguardar-nos del frec que pogués llimar i polir les diferències, ens armem instintivament d’una virtut conservadora d’allò castís que persisteix en el fons, malgrat desaparegui superficialment.

El que ara anomenen high-life, és a dir, aquella part de la societat més rica, elegant i entonada, ens sembla que ha d’ésser cosmopolita i, tanmateix, no ho és. Homes i dones parlen el francès tan bé i, a voltes, millor que l’espanyol. Alguns xampurregen, a més, la llengua anglesa i, fins i tot, l’alemanya. Quan llegeixen quelcom, llegeixen llibres estrangers perquè s’avorreixen dels indígenes, sense que ens entestem en dilucidar aquí si amb raó o sense ella. Els cavallers, com que no els manquen metalls preciosos o els signes que els representen, es fan portar de Londres vestits, cavalls i cotxes, i les senyores es fan portar de París vestits i lligadures. La cuina francesa fa que s’oblidi l’espanyola o que es perverteixi. I, per últim, el costum de l’estiueig poques vegades porta als seus castells i vil•les als nostres elegants d’ambdós sexes, sinó que se’ls enduu a França, Suïssa, Anglaterra o a regions més hiperbòries. Quan es va curt de calés i no es pot donar més corda al cimbell, s’ha de volar, com a mínim, fins a Biarritz.

Doncs bé: amb tot això, i malgrat tot això, la nostra high-life segueix essent tan espanyola com antany i no necessita l’autor de comèdies i novel•les, per tal de conservar el color local i nacional dels seus personatges, cercar-los sota les ínfimes capes socials, o anar a buscar-los a Las Batuecas o als llocs més esquius, alpestres i recòndits.

Ho he pensat mil vegades i algunes d'elles ja ho he dit: no s'ha de témer la uniformitat ni la monotonia. L'esbalaïdora facilitat de les comunicacions, els ferrocarrils, el telègraf i el telèfon, que duen a tota velocitat mercaderies i persones de punta a punta del món, i que transmeten i comuniquen el pensament i la paraula amb l'agilitat d'un llampec, no aconsegueixen encara, ni aconseguiran mai, identificar-nos, descolorir-nos, per dir-ho d'alguna manera, i fer que perdem el segell propi de la casta, llengua, nació o tribu que cadascú té.
Podríem dir que per capguardar-nos del frec que podria llimar i polir les diferències, ens proveïm instintivament d'una virtut conservadora d'allò que és genuí i que persisteix en el fons, encara que superficialment desaparegui.

El que ara denominen high-life, és a dir, aquella part de la societat més rica, elegant i entonada, sembla que hagi de ser cosmopolita, i no obstant això, no ho és. Els homes i les dones parlen el francès tant bé i a vegades millor que l'espanyol. N'hi ha alguns que xampurregen a més a més la llengua anglesa i fins i tot l'alemanya. Quan llegeixen, llegeixen llibres estrangers perquè dels indígenes se n’avorreixen, sense entestar-se en si ho fan amb raó o sense. Els senyors, si no freturen de metalls preciosos o dels signes que els representen, fan que els portin vestits jaqueta, cavalls i cotxes de Londres, i les senyores demanen que els portin vestits i lligadures de París. La cuina francesa fa que l'espanyola s'oblidi o es foraviï. I per acabar la costum de l'estiueig poques vegades atreu als nostres castells i vil•les als més elegants d'ambdós sexes, sinó que se'ls emporta a França, Suïssa, Anglaterra o a altres regions més hiperbòries.
Quan es va curt de pistrincs i no n'hi ha per anar tant lluny, s'ha de viatjar com a mínim fins a Biarritz.
Doncs bé: amb tot això, i tot i això, la nostra high-life segueix essent tant espanyola com anys enrere, i no necessita autors de comèdies i novel•les per poder conservar el color local i nacional dels seus personatges, buscar-los dins els estrats socials més ínfims, o anar a la seva recerca a Las Batuecas o als més feréstecs, alpins i recòndits indrets.

Ho he pensat mil vegades i alguna vegada ja ho he dit: no cal tenir por de la uniformitat ni de la monotonia. La meravellosa facilitat de comunicacions, els ferrocarrils, el telègraf i el telèfon, que porten volant mercaderies i persones d’una punta a l’altra del món, i que transmeten i comuniquen el pensament i la paraula a la velocitat del raig, encara no poden, ni ho aconseguiran mai, identificar-nos, destenyir-nos, diguem-ho així, i fer que perdem el segell característic de casta, llengua, nació i tribu que cadascú té. Hom diria que per prevenir-nos contra el contacte, que podria llimar i polir les diferències, ens armem instintivament d’una virtut conservadora d’allò genuí que persisteix en el fons, encara que desaparegui superficialment..

El que ara en diuen high-life, o sigui aquella part de la societat més rica, elegant i de categoria, ens sembla que ha de ser cosmopolita, i tanmateix no n’és, de cosmopolita. Homes i dones que parlen en francès tan bé i a vegades millor que en espanyol. Alguns xampurregen, a més, la llengua anglesa i fins l’alemanya. Si llegeixen, llegeixen llibres estrangers perquè dels indígenes se n’avorreixen, i aquí no ens encaparrarem a dilucidar si amb raó o sense. Els cavallers, si no van curts de metalls preciosos o dels signes que els representen, es fan portar de Londres vestits, cavalls i cotxes, i les senyores es fan portar de París vestits i lligadures. La cuina francesa fa que l’espanyola s’oblidi o es perverteixi. I, finalment, el costum de l’estiueig rarament porta als seus castells i quintes els nostres elegants de tots dos sexes, sinó que els porta a França, a Suïssa, a Anglaterra o a regions més hiperbòries. Però quan no hi ha tants calés i no es pot estirar la màniga, almenys ha de volar fins a Biarritz.

Doncs bé: amb tot això, i malgrat tot això, la nostra high-life continua essent tan espanyola com antany, i l’autor de comèdies i novel•les no necessita, per tal de conservar el color local i nacional dels seus personatges, buscar-los sota les ínfimes capes socials ni anar a la quinta forca o als llocs més esquerps, alpestres i recòndits.

Mil vegades ho he pensat i algunes vegades ja ho he dit: no hi ha cap raó per témer la uniformitat i la monotonia. La sorprenent facilitat de comunicacions, els ferrocarrils, el telègraf i el telèfon, que porten mercaderies i persones d'un extrem a l'altre de la terra, i que transmeten i comuniquen el pensament i la paraula amb la rapidesa del llamp, no aconsegueixen encara, ni aconseguiran mai, identificar-nos, destenyir-nos, diguem-ho així, i fer que perdem el segell característic de casta, llengua, nació i tribu que cadascú té. Es diria que per protegir-nos contra el frec, que pogués llimar i polir les diferències, ens armem instintivament d'una virtut conservadora del castís que persisteix en el fons, encara que superficialment desaparegui.

El que anomenen ara high-life, o digui's aquella part de la societat més rica, elegant i empingorotada, ens sembla que ha de ser cosmopolita, i no obstant això no ho és. Homes i dones parlen en francès tan bé i de vegades millor que en espanyol. Alguns xampurregen més la llengua anglesa i fins i tot l'alemanya. Quan llegeixen alguna cosa llegeixen llibres estrangers perquè dels indígenes s'avorreixen, sense que ens entossudim a intentar aclarir aquí si amb raó o sense. Els cavallers, com no tinguin metalls preciosos o dels signes que els representen, es fan portar de Londres vestits, cavalls i cotxes, i les senyores es fan portar de París vestits i tocats. La cuina francesa fa que l'espanyola s'oblidi o es perverteixi. I finalment, el costum de l'estiueig poques vegades porta als seus castells i cinquenes als nostres elegants d'ambdós sexes, sinó se'ls emporta a França, a Suïssa, a Anglaterra, o a més hiperbòries regions. Quan la guita és curta i no pot esparciarse el cimbell, ha de volar almenys fins Biarritz.

Doncs bé: amb tot això, i malgrat tot això, la nostra high-life segueix sent tan espanyola com el que és antic, i no necessita l'autor de comèdies i de novel · les, per tal de conservar el color local i nacional dels seus personatges, buscar sota les ínfimes capes socials, o anar per ells a les Batuecas o als més esquius, alpestres i recòndits llocs.