ProZ.com translation contests »
7th ProZ.com Translation Contest: "Sports" » English to Catalan » Entry by Marisa Raich

Source text in English

Translation by Marisa Raich (#5015)

Winters used to be cold in England. We, my parents especially, spent them watching the wrestling. The wrestling they watched on their black-and-white television sets on Saturday afternoons represented a brief intrusion of life and colour in their otherwise monochrome lives. Their work overalls were faded, the sofa cover—unchanged for years—was faded, their memories of the people they had been before coming to England were fading too. My parents, their whole generation, treadmilled away the best years of their lives toiling in factories for shoddy paypackets. A life of drudgery, of deformed spines, of chronic arthritis, of severed hands. They bit their lips and put up with the pain. They had no option but to. In their minds they tried to switch off—to ignore the slights of co-workers, not to bridle against the glib cackling of foremen, and, in the case of Indian women, not to fret when they were slapped about by their husbands. Put up with the pain, they told themselves, deal with the pain—the shooting pains up the arms, the corroded hip joints, the back seizures from leaning over sewing machines for too many years, the callused knuckles from handwashing clothes, the rheumy knees from scrubbing the kitchen floor with their husbands' used underpants.

When my parents sat down to watch the wrestling on Saturday afternoons, milky cardamon tea in hand, they wanted to be enter­tained, they wanted a laugh. But they also wanted the good guy, just for once, to triumph over the bad guy. They wanted the swaggering, braying bully to get his come-uppance. They prayed for the nice guy, lying there on the canvas, trapped in a double-finger interlock or clutching his kidneys in agony, not to submit. If only he could hold out just a bit longer, bear the pain, last the course. If only he did these things, chances were, wrestling being what it was, that he would triumph. It was only a qualified victory, however. You'd see the winner, exhausted, barely able to wave to the crowd. The triumph was mainly one of survival.
Els hiverns solien ser freds a Anglaterra. Nosaltres, especialment els meus pares, ens els passàvem veient lluita lliure. La lluita que veien a l’aparell de televisió en blanc i negre els diumenges a la tarda representava una breu intrusió de vida i de color en les seves vides per altra part monocromes. Les granotes de treball estaven descolorides, l’entapissat del sofà –que feia anys que no es canviava– estava descolorit, i els records que tenien de les persones que havien estat abans de venir a Anglaterra també es descolorien. Els meus pares, tota la seva generació, havien passat els millors anys de les seves vides treballant rutinària i durament en fàbriques a canvi de magres salaris. Una vida de treball feixuc, d’espines dorsals deformades, d’artritis crònica, de mans amputades. Es mossegaven els llavis i suportaven el dolor. No tenien cap altra opció. En les seves ments intentaven desconnectar; no fer cas de la indiferència dels companys de feina, no enutjar-se per la buida xerrameca dels capatassos i, en el cas de les dones índies, no amoïnar-se quan els seus marits les renyaven. Entoma el dolor, es deien a si mateixos, enfronta’t al dolor; al dolor punyent dels braços, a les articulacions desgastades dels malucs, a les punxades de l’esquena per haver estat massa anys inclinats sobre les màquines de cosir, als artells amb durícies de resultes de rentar la roba a mà, al reuma als genolls per haver fregat el terra de la cuina amb els calçotets vells dels seus marits.

Quan els meus pares s’asseien a mirar la lluita lliure els diumenges a la tarda, amb una tassa de te de cardamom amb llet a la mà, volien que els divertissin, volien riure. Però també volien que el noi bo, per una vegada, triomfés sobre el noi dolent. Volien que el pinxo fatxenda i perdonavides rebés el que es mereixia. Pregaven perquè el noi bo, estirat a terra, atrapat en una doble clau o agafant-se els ronyons adolorits, no es rendís. Si al menys pogués aguantar una mica més, suportar el dolor, aguantar el tipus. Si podia fer tot allò hi havia possibilitats, sent la lluita el que era, que triomfés. Però només era una victòria sobre el paper. Veies el guanyador, exhaust, que amb prou feines podia saludar la multitud. Era sobretot un triomf de la supervivència.